Lletres i bits

 

                       

 

 

 

 

 

 

CUINA  I  ALIMENTACIÓ  EN  EL  PARADÍS  TERRENAL

                                      SEGONS  SANT  VICENT  FERRER

 

Un dels temes científics més apassionants dels últims anys són els estudis sobre l’origen de l’home i del llenguatge. Els avenços en el coneixement del codi genètic humà o les troballes arqueològiques han transcendit els àmbits estrictament acadèmics i s’han convertit, a través dels diaris i dels mitjans de comunicació, en un tema conegut pel gran públic. A l’edat mitjana passava el mateix: també els mitjans de comunicació parlaven d’aquest tema i el divulgaven als quatre vents. Hi ha, però, tres diferències fonamentals. Per una banda, els mitjans de comunicación medievals no eren ni la ràdio, ni la televisió, ni els diaris, ni la xarxa, sinó, sobretot, els sermons, que arribaven a tothom, tant als qui sabien llegir com als qui no en sabien. Els capitells, els retaules i els frescos de les esglésies, que ja a l’edat mitjana es van definir com la Bíblia dels analfabets, feien de suport visual molt eficaç de la paraula dels predicadors. Per altra banda, a l’edat mitjana no hi havia gaire debat sobre totes aquestes qüestions, ni tampoc gaires novetats, perquè la Bíblia i, més en concret, el Gènesi deixava ben clar qui i com havia creat l’home. El debat sobre totes aquestes qüestions en aquests moments és obert, i ben obert, però a l’edat mitjana es considerava que el relat del Gènesi ja l’havia deixat del tot resolt i no hi havia, per tant, massa espai per a la polèmica.

 

   Ara podem discutir sobre quina va ser la primera Lucy, o la primera Eva, i en quin moment de la història va sorgir aquesta invenció tan meravellosa que és el llenguatge humà. A l’Edat Mitjana, en canvi, aquests problemes estaven del tot resolts: només calia llegir el Gènesi i veure la cronologia de la creació del món: primer el cel i la terra, després el firmament, les plantes i els animals i al capdavall, al sisè dia de la creació, Déu va crear primer Adam i després Eva i els va instal·lar en el Paradís. Això no admetia gaires discussions: en parlaven tots els predicadors en els seus sermons i els fidels cristians ho podien veure cada dia pintat o esculpit a les esglésies i a les catedrals. També hi havia unanimitat respecte al moment en què el model original de la creació, tal com Déu en principi l’havia concebut, es va trencar. És la vella història del pecat original, la història de com Déu va donar llibertat de moviments a Adam i a Eva i els va concedir el domini sobre tota la creació, i de com Adam i Eva el van desobeir. Déu, segons el relat del Gènesi, només va fixar una prohibició, la de menjar els fruits de l’arbre del coneixement del bé i del mal. La continuació de la història, per desgràcia de tots plegats, que encara en patim les conseqüències, la coneixem prou bé: Adam i Eva van menjar la fruita prohibida i Déu, furiós, els va expulsar del paradís.

 

   Pere Comèstor, un professor d’història bíblica de la Universitat de París, va calcular, a finals del segle XII, el lapse de temps que va transcórrer entre la creació d’Adam i Eva i l’expulsió del Paradís.[1] Segons Pere Comèstor, tots aquests fets, tan transcendentals en la història de la humanitat, van passar en poc més de dues hores, gairebé el temps que dura un partit de futbol, inclòs l’intermedi i, si cal, una prórroga. Dit d’una altra manera, segons Pere Comèstor, Déu va instal·lar Adam i Eva en el paradís, els va ensenyar el piset i, a la primera de canvi, quan Adam i Eva, com aquell qui diu, encara no havien fet el vermut, tot i que sí que havien tingut temps de cometre el pecat original, Déu els va fer fora de molt mala manera del paradís.

 

La fruita prohibida

 

Per a un teòleg medieval les dues hores que van separar la creació d’Adam de l’expulsió del paradís van ser les dues hores més decisives de la història de la humanitat, perquè en aquest lapse de temps el model original de la creació es va modificar, de sobte, de forma radical. No entrarem ara en disquisicions teològiques, perquè estem en un curs de cuina, no pas de teologia, però convé que tinguem en compte, molt en compte, que el pecat original comença menjant una fruita de l’arbre prohibit. Per alguns autors molt importants de la tradició cristiana medieval, com ara Joan Cassià, el pecat original va començar, doncs, ni més ni menys que amb un pecat de gola. Tot i que la interpretació del pecat original que es va acabar imposant sostenia que, a l’origen, en realitat hi havia hagut un pecat d’orgull i de supèrbia de l’home contra el seu creador, la connexió amb el pecat de golafreria no es va oblidar mai.

   Un bon exemple de la vigència d’aquesta interpretació es troba en els sermons de Vicent Ferrer, per qui el pecat original va ser un pecat de supèrbia i alhora també un pecat de gola. Per una banda, segons Frare Vicent, “els primers hòmens per supèrbia perderen lo fruit de l’arbre lo qual Déus los havia vedat, que no en menjassen”. Però, per altra banda, segons Frare Vicent, alhora també es va cometre un pecat de gola:

 

En segon lloc Adam va cometre un pecat encara més gran, és a dir un pecat de gola, perquè Déu li havia manat que dejunés i ell va desobeir-lo, i per això Déu va perjudicar tots els elements del seu cos i d’immortal que era ―si ell no hagués pecat també ho haguéssim estat nosaltres― va esdevenir mortal.[2]

Adam, doncs, va trencar el dejuni menjant del fruit prohibit, i això vol dir ―el sermó de Vicent Ferrer, tal com ens ha arribat, no és més explícit en aquesta qüestió― que o bé va esmorzar ―pràctica, com veurem, no gaire corrent a l’edat mitjana i, com a tal, censurada pels moralistes― o bé va dinar. Si seguim la interpretació cronològica de Pere Comèstor, és a dir si acceptem la hipòtesi que tot plegat va passar en dues hores, no importa massa pensar si el dejuni es va trencar esmorzant o bé dinant. El cas és que, a més d’un pecat d’orgull, va haver-hi també un pecat de gola i, com veurem de seguida, fins i tot és probable que de golafreria. Adam i Eva, que, recordem-ho, va néixer més tard, tenien un gana fenomenal, una gana que no van saber controlar.

 

   Però no només va haver-hi un pecat de gola, sumat a un de supèrbia. També va haver-hi, sempre segons els sermons de frare Vicent, un furt, un tipus de robatori molt freqüent a l’edat mitjana i en l’antiguitat: entrar en l’hort del veí per robar la fruita fresca. Vegem com ho explica frare Vicent en un estil pintoresc i ple de color, gairebé com qui explica un conte, en dos sermons diferents:

 

Diu que Adam e Eva entraren en un hort, ço és en paradís terrenal, e contra la voluntat del senyor de l’hort furtaren una poma, préssec o figa ―no sap hom quin fruit era― e menjaren-lo·s.[3]  Ja podeu veure que el pecat d’Adam va causar molts de mals. I quina mena de pecat va ser? Un furt que féu Adam el primer dia que fou creat: entrà en un hort i, contra la voluntat del senyor, furtà una poma o un préssec ―no sap hom quin fruit era. I en quin hort? En el paradís terrenal, que paradís vol dir hort. I van menjar un tall ell, i un altre la seva dona. I no en va pendre tota una faldada, sinó només una poma.[4]

Hi ha moltes coses a comentar d’aquest passatge, però només n’analitzaré dues: el tipus de fruita menjada i el fet de menjar la fruita dins de l’hort mateix. Respecte al tipus de fruita, el Gènesi no és gens explícit: es limita a parlar d’un fruit, del fruit de l’arbre del coneixement, sense donar cap altre detall. Per això frare Vicent insisteix a dir que tant podia ser una poma, com un préssec o una figa, perquè en realitat “no sap hom quin fruit era”. Eiximenis, en canvi, sostenia, com veurem, que era raïm i això va influir en seva versió de la història de la invenció del vi per part de Noè, com també tindrem ocasió de veure. Fins i tot va haver-hi qui, com el poeta castellà Gonzalo de Berceo, creia que la fruita prohibida era una pera. En efecte, en el seu relat de com va tenir lloc el pecat original, Berceo diu d’Adam i Eva que “mordieron ambos la devedada pera”, és a dir la pera vedada o prohibida.

 

   Adam i Eva no només van cometre un furt i un pecat mig de gola, mig de supèrbia, sinó que també podrien haver comès, a més, un pecat de golafreria, ja que les normes medievals d’urbanitat relatives al consum de fruita deien, com recorda Eiximenis, que no és de bona educació menjar la fruita en l’hort mateix on s’acaba de collir, perquè és un acte d’una golafreria descomunal: la fruita s’ha de menjar a taula, i només a taula. En les planes del Dotzè del Crestià s’explica una anècdota protagonitzada per Ligurius, un suposat poeta romà, que va criticar Euformi, ni més ni menys que el prefet de Roma, perquè Euformi, mort de gana i sense cap mena de control de si mateix, menjava raïms i figues en la vinya mateixa d’on els havia collit. (Cal suposar, tractant-se de tot un prefet, que almenys devia menjar la fruita del seu propi hort, no pas de l’hort d’un altre). Segons Eiximenis, les paraules que Ligurius va adreçar a Euformi van ser les següents: “Més me meravell quan veig tu menjar raïms e figues en la vinya que si los raïms e figues menjassen a tu”.[5] Euformi devia quedar fulminat amb aquestes paraules tan dures, perquè, mort de vergonya, no va ser  capaç de contestar res.

 

   Frare Vicent no acusa Adam i Eva de golafres, sinó que s’afanya a precisar que menjant cadascun només un tall del fruit prohibit ja n’hi va haver prou per cometre el pecat original. No és que intenti reduir la gravetat del pecat traient-li el matís de la golafreria. Més aviat fa tot el contrari, ja que intenta posar en relleu la seva gravetat dient que n’hi va haver prou amb la ingestió de dos simples tallets de poma, un per Adam i l’altre per Eva, per cometre un pecat de conseqüències colossals.

  

El fruit prohibit en la història de l’alimentació

 

I és que els dos talls de fruita que es van menjar Adam i Eva van obrir un tall radical en la història de l’alimentació humana, de manera que es pot dir que, com afirmen Eiximenis i frare Vicent, a partir del pecat original hi ha un abans i un després en la història del menjar i el beure. Si seguim els càlculs de Pere Comèstor, Adam no va estar gaire més de dues hores al Paradís, però en aquestes dues hores va fer farina ―per dir-ho amb una frase feta de caràcter alimentari― el disseny original de la Creació. No és només que la raça humana perdés, un cop comès el pecat, la immortalitat: pel camí es van perdre més coses, per exemple, la saviesa innata, i en va aparèixer de noves, per exemple, la cuina.  

   Desenganyem-nos: de no haver tingut lloc el pecat original, en el paradís haguéssim estat immortals i més feliços, però la cuina tal com l’entenem ara, la cuina dels fogons i de la manipulació dels aliments, no hauria existit i un curs com aquest no s’hauria produït mai, perquè no s’haguessin escrit mai llibres de cuina ni se li hagués acudit mai a ningú fer, com vam veure ahir, una cassola o un ‘empastatz’ de salmó. Eiximenis ho explica de forma ben clara:

 

Si Adam no hagués pecat, la naturalesa humana només hagués fet servir menjars naturals, com ara fruites, i no menjars artificials, com ara el pa o els aliments cuinats.[6]

La cuina és, doncs, un artifici, una conseqüència del pecat original. Tots els plats i els aliments cuinats són, des dels més simples fins als més complexos, “menjars artificials”. Segons es pot deduir del text d’Eiximenis, Adam i Eva devien ser, doncs, també els primers cuiners de la història de la humanitat l’endemà d’haver estat fets fora del paradís, un cop recuperats, ni que fos una mica, de la patacada que els devia suposar l’expulsió. Eiximenis justificava la necessitat de la cuina artificial o, ras i curt, de la cuina i prou, perquè la cuina sempre és un artifici, dient que en el disseny original de la creació hi havia un equilibri perfecte entre tots els elements del cos humà i no hi havia cap necessitat d’introduir-hi l’artifici de la cuina per compensar cap deficiència. Un cop fora del paradís, aquest equilibri es va trencar, de manera que es van necessitar aliments cuits i cuinats que aportessin el calor imprescindible per compensar els desequilibris corporals i garantir la subsistència.

 

   En la vida futura, en el que es coneix popularment com a cel , sembla que tampoc no hi haurà lloc per a la cuina. Frare Vicent ho diu amb claredat: de la mateixa manera que en el paradís no hi haurà ni sabaters, ni sastres, ni llauradors, «car no n’hi cal, car tots són vestits e calçats de glòria», tampoc no hi haurà menjar, «car (els salvats) ja tenen los budells plens de licor». El paradís cristià, en aquest sentit, no pot estar més lluny del paradís musulmà, almenys el paradís cristià tal com se l’imaginaven a l’edat mitjana. Vicent Ferrer creia, però, com es podrà veure a propòsit de les observacions que va fer sobre el mannà que va caure del cel durant la travessa del desert per part del poble d’Israel, que en el cel, tot i no haver-hi menjar, el sentit del gust estaria molt desenvolupat.

   Segons frare Vicent Ferrer, el mannà que alimentava el poble jueu durant en el desert canviava de gust segons la qualitat de qui el tastava. (En aquest punt Vicent Ferrer segueix tradicions rabíniques, per bé que depurades per la tradició cristiana, en la interpretació de l’Antic Testament). Per a les persones vils tenia, sense distincions, «sabor de sèmola mesclada amb mel», que és una combinació que no he tastat mai, però que devia acabar resultant monòtona, tot i que nutritiva; però la meravella es produïa quan qui prenia mannà era una persona virtuosa, perquè en aquest cas tenia el gust que volia el consumidor: «per a les bones persones la mannà havia tal sabor com volien, si desitjaven que tingués gust de gallines, en tenia de gallines, si de perdius, doncs en tenia de perdius». El mannà de què parla frare Vicent segons com es miri és l’aliment perfecte, perquè s’adapta, com l’anell al dit, als gustos i a les necessitats del consumidor, que, com que era virtuós, hem de suposar que no devia voler menjar mannà amb gust de whisky o, posem per cas, d’espècies afrodisíaques.

   El que no acaba d’explicar amb exactitud frare Vicent, almenys en els sermons que n’hem conservat, és la naturalesa exacta del mannà. És prou clar que, com diu més d’un cop la Bíblia, és menjar caigut del cel, una mena de «blat celestial» (Ps 78,24), però llegint entre línies un dels sermons vicentins em sembla que és possible de suposar que es tractava d’un aliment procedent per línia directa del paradís. En efecte, en aquest sermó, poc després de parlar del mannà que queia sobre el poble jueu i de la seva diversitat de gustos, frare Vicent assegura que el mateix passarà en el paradís i critica amb duresa aquells que sostenen «que en l’altre món no existirà el gust del pollastre ni de cap de les altres viandes, cosa que és del tot falsa: allà hi haurà tots els sabors». Per tant, segons Vicent Ferrer, la polifonia gustativa del mannà celestial no va ser res més que una anticipació de les glòries celestials que experimentaran el salvats en el paradís.

 

                                                                       © Xavier Renedo Puig